Xarrupo la síndria a taula
i al vespre vago pel bosc.
No ho notes, que faig marrada?
Vull que ens empassi el congost.
No et pensis que sóc tan nana,
mira’m i dubta de tot.
Desconfia de la gana,
la set, el fred i la son,
la pedra de la sabata
i beure aigua d’una font.
Tu bades o fas que bades
ets caputxeta, i jo, llop.
Espero, ja fa setmanes,
que tornis de no sé on,
mentre compto altra vegada
de dotze fins a dinou.
Si de sobte et demanava
«explica-m’ho un altre cop,
com es forma una muntanya,
què passa si un astre mor»,
no em menystinguis la mirada
als llavis, les mans, el tors.
Una estrella que s’apaga,
gran massa de color groc,
com una síndria, prenyada,
és densa, agafa-la fort,
si et cau travessa la taula
i el terra que ens serva, i tot!
