Sergio Prim va a un museu d’art contemporani i en arribar al seu apartament pren notes en una llibreta que sembla Moleskine però que no ho és

em fa por l'art em faria por ser una artista que fa coses perquè podria arribar a
perdre'm a perdre la noció de realitat i hauria de relacionar-me amb les persones i entre
tots perdríem la noció de la realitat i jo perdria la noció de mi mateix això em produeix
pànic i estranyament com si ja ho estigués visquent per això quan faig mapes els faig
per a mi i per a molt poquetes persones i així puc controlar el meu entorn i controlar-me
a mi que ja és prou difícil per això intento fer coses normals que fa la gent normal i em
faig la il·lusió que sóc normal la gent em sembla ferotge i sencera com si em poguessin
atacar en qualsevol moment i dir-me ara et desintegraré i l'art també em pot desintegrar
si el veu algú no pas si no el veu ningú perquè llavors no és art ni bo ni dolent ni aspira
a ser-ho només és vomitar coses que es podririen a dins i coses que es van podrir fa
molt de temps i que dues persones em van ensenyar a expulsar a poc a poc ho vaig
aprendre i ja no ho oblidaré mai perquè m'ha quedat com a mecanisme fisiològic no
sé si al cervell o al sistema nerviós o en algun sistema que ningú no podria veure si
m'obrissin en canal de vegades estic més obert en canal que si ho estigués realment estic
exposat a tot i a tothom perquè em donin cops com un sac de boxa i si fos una artista
rebria cops constantment fins a perdre la consciència hi ha gent que controlen molt el
que fan i que després de fer una performance van a prendre copes o un carajillo i són
capaços de canviar de dimensió i se'n van a dormir conscients que allò era ficció però
jo sempre navego entre la ficció i una realitat que sé que no existeix i a dures penes puc
fingir que sóc una persona normal o simplement que sóc humà i no sóc un cúmul de
particules que desapareixerien si em bufessin una mica de fet em fa por qualsevol tipus
d'identitat fixa i que no pugui fluctuar em fan por les coses que m'ancoren les defujo o
les intento destruir la qüestió és no ser no existir que de fet és l'única cosa que sé que a
la llarga aconseguiré

Sergio Prim va a un concert de música de cambra

Sí, de vegades ho fa. Hi va sol, per descomptat, per no haver de respondre fastidiosas preguntas sobre la calidad de la interpretación, la elección de las piezas o la impresión del programa de mano.

Violí-piano-viola-violoncel. El piano li resulta enutjós: el piano esberla el silenci, el piano esquerda el temps, mentre que les cordes fregades el fan vibrar i l’estiren fins al límit, i després el redueixen a un punt de dimensions insignificants dins d’un univers tipogràfic. Sergio Prim comença a estar neguitós –el veig de dues files enrere-: en la penombra li és molt difícil trobar una cavitat. Una cavitat, no un forat. Un hueco: un espai que li permeti encaixar-s’hi sense caure per l’altra banda cap al buit. Al programa de mà n’hi té molts, de forats: la b, la a, la p, la d, la e... totes tenen forats... o la o, un forat enorme, en el qual no podria romandre ni un instant. On s’arrauliria?

Ah! Però ha tingut sort! La senyora del davant no s’ha tret l’abric. La senyora del davant porta un abric de llana, d’una tela gruixuda i entreteixida, plena de huecos. No porta una gavardina o un impermeable, fets de tela pràcticament sense porus, sinó un chaquetón mullido,  lleno de cavidades que són com petites cases en un megaedifici de la Mina o de Les Corts. Sergio Prim aprofita un pizzicato per avançar de puntetes, amb dissimulació perfecta, cap al coll de l’abric. I ja és dins de la cavitat. Allà dins és gairebé completament fosc i pot sentit la música sense veure-hi. Ell pensa que l’acústica perfecta és la que aconsegueix que, si tanques els ulls, no puguis distingir d’on emana el so, per que neix en tot l’espai per igual. Sergio Prim vol ser al mig de la música, confondre-s’hi; però no: els enginyers de so s’entesten a disposar-ho tot perquè sàpigues exactament on és cada instrument. Una distracció inacceptable.

Dins de la cavitat, la música és només temps i vibració, la sent al seu pit com si fos aquella caixa de ressonància monstruosa que és el piano. Les ones el travessen i el seu propi cos és l’instrument. Ara sí, no pot evitar-ho, comencen a desfilar els personatges: un faune ha aparegut a l’escenari i fa soroll amb es peülles sobre la tarima del seu crani. Les cordes diuen que ha llençat la flauta i ara toca l’harmònica, mentre que del piano surt un elefant que trepitja trespols amb gravetat maldestra. Una deessa oriental de quatre braços amb quatre mans que sostenen quatre martells colpeja amb agudesa quatre escalaborns sostinguts sobre quatre encluses. Tots aquests éssers han comprès la seva condició i l’accepten hitèricament: ara Sergio Prim se sent acompanyat, ha acumulat energia i forces per poder ser i, sobretot, estar. Por lo menos hasta que salga del hueco.