La misteriosa arribada d'una carta inusitada

Havia tingut un dia dur a la feina i un llarg camí de tornada cap al petit pis on vivia. Un cop a casa, vaig encendre el llum i vaig veure que damunt la taula hi havia un sobre amb el meu nom. On era el rellotge? I el calendari? La lletra era la del meu pare, però feia 40 anys que era mort. No és estrany que em passés pel cap que potser, només potser, encara era viu i duia una vida secreta no gaire lluny d'allà. Com podia, si no, tenir sentit aquell sobre? Per tal d'asserenar-me, vaig seure, el vaig obrir i vaig treure'n la carta. "Estimat fill" deia al començament. "Estimat fill" i, després, res mes.


Mark Strand

Baixa tolerància

En pro de la soledat decideixo recórrer una línia de metro sencera de punta a punta, llegint. Les vegades que calgui. La gent m'és massa insuportable, per falta de pràctica.

http://www.flickr.com/photos/blacktiewhitenoise/1303553715/

Sergio Prim va a un museu d’art contemporani i en arribar al seu apartament pren notes en una llibreta que sembla Moleskine però que no ho és

em fa por l'art em faria por ser una artista que fa coses perquè podria arribar a
perdre'm a perdre la noció de realitat i hauria de relacionar-me amb les persones i entre
tots perdríem la noció de la realitat i jo perdria la noció de mi mateix això em produeix
pànic i estranyament com si ja ho estigués visquent per això quan faig mapes els faig
per a mi i per a molt poquetes persones i així puc controlar el meu entorn i controlar-me
a mi que ja és prou difícil per això intento fer coses normals que fa la gent normal i em
faig la il·lusió que sóc normal la gent em sembla ferotge i sencera com si em poguessin
atacar en qualsevol moment i dir-me ara et desintegraré i l'art també em pot desintegrar
si el veu algú no pas si no el veu ningú perquè llavors no és art ni bo ni dolent ni aspira
a ser-ho només és vomitar coses que es podririen a dins i coses que es van podrir fa
molt de temps i que dues persones em van ensenyar a expulsar a poc a poc ho vaig
aprendre i ja no ho oblidaré mai perquè m'ha quedat com a mecanisme fisiològic no
sé si al cervell o al sistema nerviós o en algun sistema que ningú no podria veure si
m'obrissin en canal de vegades estic més obert en canal que si ho estigués realment estic
exposat a tot i a tothom perquè em donin cops com un sac de boxa i si fos una artista
rebria cops constantment fins a perdre la consciència hi ha gent que controlen molt el
que fan i que després de fer una performance van a prendre copes o un carajillo i són
capaços de canviar de dimensió i se'n van a dormir conscients que allò era ficció però
jo sempre navego entre la ficció i una realitat que sé que no existeix i a dures penes puc
fingir que sóc una persona normal o simplement que sóc humà i no sóc un cúmul de
particules que desapareixerien si em bufessin una mica de fet em fa por qualsevol tipus
d'identitat fixa i que no pugui fluctuar em fan por les coses que m'ancoren les defujo o
les intento destruir la qüestió és no ser no existir que de fet és l'única cosa que sé que a
la llarga aconseguiré

Sergio Prim va a un concert de música de cambra

Sí, de vegades ho fa. Hi va sol, per descomptat, per no haver de respondre fastidiosas preguntas sobre la calidad de la interpretación, la elección de las piezas o la impresión del programa de mano.

Violí-piano-viola-violoncel. El piano li resulta enutjós: el piano esberla el silenci, el piano esquerda el temps, mentre que les cordes fregades el fan vibrar i l’estiren fins al límit, i després el redueixen a un punt de dimensions insignificants dins d’un univers tipogràfic. Sergio Prim comença a estar neguitós –el veig de dues files enrere-: en la penombra li és molt difícil trobar una cavitat. Una cavitat, no un forat. Un hueco: un espai que li permeti encaixar-s’hi sense caure per l’altra banda cap al buit. Al programa de mà n’hi té molts, de forats: la b, la a, la p, la d, la e... totes tenen forats... o la o, un forat enorme, en el qual no podria romandre ni un instant. On s’arrauliria?

Ah! Però ha tingut sort! La senyora del davant no s’ha tret l’abric. La senyora del davant porta un abric de llana, d’una tela gruixuda i entreteixida, plena de huecos. No porta una gavardina o un impermeable, fets de tela pràcticament sense porus, sinó un chaquetón mullido,  lleno de cavidades que són com petites cases en un megaedifici de la Mina o de Les Corts. Sergio Prim aprofita un pizzicato per avançar de puntetes, amb dissimulació perfecta, cap al coll de l’abric. I ja és dins de la cavitat. Allà dins és gairebé completament fosc i pot sentit la música sense veure-hi. Ell pensa que l’acústica perfecta és la que aconsegueix que, si tanques els ulls, no puguis distingir d’on emana el so, per que neix en tot l’espai per igual. Sergio Prim vol ser al mig de la música, confondre-s’hi; però no: els enginyers de so s’entesten a disposar-ho tot perquè sàpigues exactament on és cada instrument. Una distracció inacceptable.

Dins de la cavitat, la música és només temps i vibració, la sent al seu pit com si fos aquella caixa de ressonància monstruosa que és el piano. Les ones el travessen i el seu propi cos és l’instrument. Ara sí, no pot evitar-ho, comencen a desfilar els personatges: un faune ha aparegut a l’escenari i fa soroll amb es peülles sobre la tarima del seu crani. Les cordes diuen que ha llençat la flauta i ara toca l’harmònica, mentre que del piano surt un elefant que trepitja trespols amb gravetat maldestra. Una deessa oriental de quatre braços amb quatre mans que sostenen quatre martells colpeja amb agudesa quatre escalaborns sostinguts sobre quatre encluses. Tots aquests éssers han comprès la seva condició i l’accepten hitèricament: ara Sergio Prim se sent acompanyat, ha acumulat energia i forces per poder ser i, sobretot, estar. Por lo menos hasta que salga del hueco.

Angoixa Barbie

Ja fa tres setmanes que és en aquest aparador de El Corte Inglés i ningú no l’ha comprada. Per la seva posició dins de la caixa, i com que no es pot moure, s’ha hagut d’empassar l’espectacle dels autòmats que canten i belluguen les extremitats unes cent-dotze vegades. Vuit espectacles al dia, multiplicat per catorze dies que fa que ha començat la campanya de Nadal. “Cortilandia, Cortilandia, vamos todos a cantar...” Llums i colors! No sap si podrà suportar-ho gaires dies més.

I ningú no se la queda. Només, de vegades, la miren; algunes nenes s’hi fixen i l’assenyalen mentre estiren les faldilles de franel·la de les seves mares, però no pot sentir ben bé què diuen. Potser els agrada. Sí, sens dubte. O no? Potser diuen, mama, mira quina nina més estúpida, avisa als reis que sobretot no em portin aquesta nina, jo vull la Nancy o unes Barriguitas. Potser no agrada a cap nena i per això fa tres setmanes que és en aquell aparador, veient aquells autòmats odiosos. Potser només és allà per ensenyar-se, i en realitat mai ningú no la comprarà, i quan passin les festes anirà a parar directament a un magatzem fosc i ple de rates. Potser... Però no, ella és una nina preciosa, és un model que moltes altres han volgut imitar sense aconseguir-ho. Ella no es pot quedar allà, ah no! Ella és molt més que una simple nina, ha creat tot un imaginari al seu voltant!

Ara dues nenes s’hi han acostat i aixafen el nas als vidres. Parlen entre elles i l’assenyalen. Què deuen dir? Pagaria deu mil pessetes per descobrir que l’admiren, que els encanten en els seus cabells rossos i llargs, o el seu nassarró arremangadet, o els seus ulls blaus de gata... Que desitjarien tenir les seves cames quilomètriques i els seus peuets de princesa, o la seva cintura d’abella i els seus pits tersos... Però no, no, segur que la troben massa prima, massa fina i pàmfila. Ara ho veu clar, no s'havia d’haver fet aquella operació per treure’s les costelles flotants, ni anar sempre de puntetes. Aquestes nenes no semblen pas d’aquelles que es tornen boges per la purpurina i els pintaungles de colors... Si pogués moure’s, provaria de treure’s el pintallavis i escabellar-se una mica per complaure-les. Es treuria el vestit amb escot palabra de honor i les sabates daurades de taló i es posaria un xandall de camuflatge i una gorra... Però no pot moure’s, i ara ha de suportar la mirada reprovadora de les dues nenes. Ha d’aguantar que la critiquin sense poder fer-hi res, sense demostrar-los que ella pot ser millor, sense ensenyar-los com és ella en realitat. Però com és, ella, en realitat?

Les nenes marxen i ella i voldria cridar-los: no em deixeu aquí! Compreu-me, sisplau! Puc ser el que vosaltres vulgueu! Ara es quedaran amb una mala imatge d’ella, i mai més no podrà reparar-la. Se sent tremendament impotent, pobreta, sense saber que les nenes ni tan sols s’hi han fixat: miraven el Barco Pirata dels Clicks de Famobil que té al costat, però que, per la seva posició dins de la caixa i com que no es pot moure, no arribarà a veure mai.

Preocupacions abans i durant les festivitats

–A mi no és que m’emocioni el Halloween, però mira, aquest any els nens han volgut comprar carabasses i aquesta tarda passarem una estona tota la família buidant-les, posant-los ulls... Home, és que si els nanos volen celebrar-ho, doncs tampoc no m’hi tanco, tot i que prefereixo la castanyada, que és més d’aquí. I el Halloween és més d’allà. És d’ells.

–Doncs jo sí que hi ha coses a les quals dic que no, i no, i s’ha acabat. Em preocupa molt. Jo això que els morts caminin pel carrer, i això de fer sustos, i d’anar plens de sang, i les bruixes, i els zombies... no ho aprovo. A casa ho tenen prohibit. Em preocupa molt, però, que a l’escola vagin per un altre camí, perquè he estat observant que aquesta pesta es va estenent cada any més... He trucat setze vegades a la mestra per parlar-hi, però em posa l’excusa que no pot estar més de vint minuts al telèfon... I, és clar, jo en vint minuts no li puc exposar tota la meva teoria, per descomptat... Estic tan capficada. Al final he hagut de demanar una entrevista i (tot i que, com a tresorera de l’associació de mestres Rosa Sensat, estic molt enfeinada), però me l’ha donada per al dia 2 de novembre, i és clar, el dia 2 ja haurà passat la “festa”. Mentrestant, vivim amb l’ai al cor, tocant ferro, fusta i creuant els dits perquè a les mestres no se’ls acudeixi anomenar el Halloween. Tinc molta por. I no et pensis, que això de fer sustos, es veu que a Anglaterra és molt més sèriu, eh? Es veu que si no els dones una llaminadura o diners, te’n fan una de grossa, com ara col·locar-te una guillotina sobre la porta d’entrada o clavar la forca del jardí al tòrax del teu gos... Em preocupa molt. Ja sabem que absolutament totes les tradicions anglosaxones acaben arribant, per molt que ens hi oposem amb totes les nostres armes pedagògiques. Com a mare, estic esgarrifada. Una cultura que no té cap mena de valors que no siguin mercantils, i que per no tenir no té ni gastronomia... Si tot el que mengen és de plàstic!  I això acabarà arribant aquí. Ja m’imagino les meves filles, i tota la canalla de Catalunya, rodonets com unes boles, rodolant pel carrer... I si van amb faldilla, encara se’ls veurien les calces i tot! Això és el que ens porta la cultura anglosaxona. Per això, a casa, que estem molt preocupats, no tenim tele. La tele és una finestra al món anglosaxó, al món-mercantilitzat-sense-valors. Allà no hi ha cap filtre moral. Doncs jo m’hi nego. A casa meva no entraran mai ni productes suposadament alimentaris de qualitat pèssima, ni morts vivents, ni res. Els vius s’han de quedar amb els vius, i els morts, amb els morts.

–Així, no deus ser gaire partidària de la necrofàgia, oi?

El romanç de la caputxeta preadolescent que es volia menjar el seu monitor d’esplai, el qual es feia l'orni (també pot ser la corranda del llop vermell i la caputxeta feroç)

Xarrupo la síndria a taula

i al vespre vago pel bosc.

No ho notes, que faig marrada?

Vull que ens empassi el congost.

No et pensis que sóc tan nana,

mira’m i dubta de tot.

Desconfia de la gana,

la set, el fred i la son,

la pedra de la sabata

i beure aigua d’una font.

Tu bades o fas que bades

ets caputxeta, i jo, llop.

Espero, ja fa setmanes,

que tornis de no sé on,

mentre compto altra vegada

de dotze fins a dinou.

Si de sobte et demanava

«explica-m’ho un altre cop,

com es forma una muntanya,

què passa si un astre mor»,

no em menystinguis la mirada

als llavis, les mans, el tors.

Una estrella que s’apaga,

gran massa de color groc,

com una síndria, prenyada,

és densa, agafa-la fort,

si et cau travessa la taula

i el terra que ens serva, i tot!

No hi érem, no

El que més m’agrada de les teves rapsòdies és just l’instant en què acabes, amb la cara roja i l’excitació contiguda. En aquell moment podries esberlar la riba del Bòsfor com un vaixell sense rumb, lent però imparable. Com la vegada que recitaves en una mena de masia del Pallars: jo vaig entrar cap dins quan se sentien els primers aplaudiments, i encara no havien acabat que ja eres a la mateixa cambra que jo, i per l’esquena em deies «que havies havies de dir-me una cosa que feia temps que volies dir-me que», però en realitat no havies de dir-me res, només mossegar-me, diria més aviat que besar-me, la boca i les galtes amb les dents, amb els teus llavis massa joves per ser tan vell. Convuls i escabellat, res no t’hauria destorbat, perquè et poseïen les espurnes dels ulls... Com una lletania obsessiva, repeties «vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull». Notava que ja no hi eres, dins d’aquella pell més jove que tu, però jo tampoc no era en la meva, i amb una patent manca d’estil, vaig respondre: «ja ho estàs fent».

(P. i) M.

«Fins al fons de la cisterna,

t’hauries llançat, bleda!

Com l’esclat de mossegar una carn

viva,

aquella bèstia et cridava

i vas veure brollar la sang

(la teva sang),

al com-pàs del-cor.

¿Però que no ho veus, tonta,

que no té coneixement?

Gairebé dos metres d’amor,

ets,

i poc senderi.»

(Panero)

En sueños, la locura se posaba en mí.
Yo le abría mis piernas y le susurraba:
"púdreme".

No time, no space

Un fill marxa de casa, i el pare li escriu una carta en un quadern, amb uns quants consells. Deu, potser quinze anys més tard, una filla es mira al mirall i es pregunta de quin bàrbar avantpassat li ha vingut aquesta cara pigada. Ell, el fill, no sap ni sabrà mai fins a quin extrem això és important. Millor.

A 1.379 quilòmetres de distància, prop d’una frontera, ella escriu en un idioma incomprensible per a la majoria:

«Els lligams amb espais geogràfics són per a aquells qui tenen una identitat íntima ben dibuixada, tot i les tensions o inquietuds que aquesta els pugui provocar. Malgrat que sempre l’he desitjat, jo no puc tenir carta, i això fa que els llocs em siguin una mica igual. El meu sentiment de pertinença és per a una entitat dissolta en molts al·luvions de memòria, separats entre si i sense possibilitat de contacte, que a poc a poc es van erosionant, fins que un dia desapareguin.

Qui té una identitat no té un forat negre. Odiada, avorrida, estimada, necessitada o menyspreada, una família NO és:

-  Un buit.

-  Un buit que xucla amb força huracanada tota l’energia que té al seu voltant.

-  Un buit massa ple.

-  Un cúmul inabastable.

El no-lloc és a dins meu.»

El fill només rellegirà la carta en alguns meandres de la seva vida: potser quan el pare mori, o potser quan es plantegi de tenir fills, ell també. O potser un dia qualsevol que es miri al mirall. Molts anys abans, més de trenta, ella començava a buscar-la amb avidesa pertot, sense percebre territoris ni límits. Avui ja sap que els llibres poden arribar a crear la il·lusió diàfana d’un pare, però sempre seran impostors.

Fotos: End of Level Boss, Uncle Haim's vintage slides.

Danses fotogràmiques

Deliciosa i una mica mojigatesca (molt per a indies):

Bande à part. Godard (1964)

arrasadora i quotidiana (et fa pensar que tu pots fer-ho igual):

Death proof. Tarantino (2007)

increïble (et fa pensar que tu mai no ho faràs igual):

Singin in the rain. Gene Kelly / Stanley Donen (1952)

inconfessable:

Grease. Randal Kleiser (1978)

ridícula si no fos perillosament atractiva:

Pulp fiction. Tarantino (1994)

sexy, molt sexy...:

Afgrunden. Peter Urban Gad (1910)

o tot el contrari:

Charleston. Tulio Demicheli (1959)

i un final de festa inquietant...: 

Canino. Giorgos Lanthimos (2009)

Dilluns

Tanta llum blanca i tanta mandra, que trenca el pot de cafè i omple el terra de partícules de vidre, els prestatges, els calaixos, les juntures de les rajoles. I m'entren pels forats del nas, i m'esgarrapen per dins cada cop que respiro.
  
Obro els ulls i miro com pico pedra per esculpir la decadència del cos, per estimar la dissolució del temps, com un ferro que malda per forjar el buit que la mort no pot atènyer. També els móns infinitèssims se n'escapen; per això cal trencar vidres i fragmentar universos, desmuntar tots els discursos per refugiar-se en les interstícies.
  
Aleshores giro el cap i et veig a tu, descaradament existent. Ronques. Hem de comprar sabó.

E.

ets degoteig d’ametllons neulats

d’espurnes que ja no prenen

el desig t’avorta als llavis

des de l’inici dels temps

has tingut por de la teva platja

però no has fugit terra enfora

servaras encara el pes a la base

i l’afany als ulls

fins a l’inici dels temps

Preocupacions davant del progrés

...o De com el progrés ha arruïnat la nostra vida familiar

La meva filla gran (que és la gran, però que només té dotze anys, pobreta) ja va a l’institut, barrejada amb sàtirs i lolites en plena efervescència hormonal, que me li encomanaran, segur, tendències impròpies de la seva edat. Sort que ella és una nana molt centrada i l’hem educada sempre en la constricció i l’austeritat sensual… Però de tota manera l’he de vigilar de molt a prop. Ni música a l’habitació (podria escoltar Macedònia i suïcidar-se, em preocupa molt), ni roba provocativa (per descomptat), ni ordinador per a ella sola. En aquest darrer cas, el de l’ord****** (no el vull ni anomenar), els perills són infinits i em desborden només de pensar-hi. Em preocupa molt.

Això és el que em preocupa més. Tota la vida allunyant-la modèlicament del perniciós progres científic i tecnològic –NO a la tele, NO als reproductors de música electrònics (per a això ja tenen la viola de gamba i l'oboè), NO al telèfon mòbil, que només resulta útil per saber on és a cada moment, NO als aliments amb additius o amb blat (un invent, no ho oblidem, que només data del segle XV), NO als medicaments químics...– i ara, a més d’haver de barrejar-se amb degenerats, l’obliguen, perquè d’això només se’n pot dir obligar, a utilitzar l'ord****** en totes les classes. Ho trobo diabòlic.

Com a mare responsable, no hi he pogut fer res. Estic molt nerviosa. He recorregut tots els instituts de Barcelona (els públics, perquè tot i que el seu pare i jo ens guanyem molt bé la vida, jo com a tresorera de l'associació Rosa Sensat i ell com a insigne ortopodòleg, no volem prendre una posició elitista, i fem accions humanitàries com ara portar les nenes a l’escola pública o tractar la criada amb condescendència, com una criatura més de la família; crec que som un exemple a seguir) a la recerca d’un reducte de seny i cordura, però no n’he trobat cap. Ho trobo indignant. La meva nena haurà d’estar en contacte diàriament durant vuit hores amb una d’aquestes màquines de les quals desconeixem per complet el potencial destructor:  res ni ningú no l’impedirà, per exemple, “navegar” per la xarxa i embrutir-se de tota l’excrescència de continguts incontrolats, falsos i malintencionats que s’hi poden trobar. Per a què volem tanta informació, si tota la Veritat és inclosa en un sol Llibre? Per a què tantes relacions virtuals, si podem anar a missa? 

Només cal llegir les notícies cada dia: Internet és ple de pederastes, de bruixes que inciten a l’anorèxia, a l’exhibicionisme i al sexe abans dels vint-i-cinc anys, i d’opinions desviades de la lògica de tota la vida. I no puc lluitar contra això. Estic lligada de mans i peus per culpa d’unes intencions purament electoralistes i en contra de l’educació com cal. I em preocupa molt. El meu marit, l’insigne ortopodòleg, em diu que no hi pateixi tant, però la veritat és que tots dos ens consumim per dins.  De preocupació pel desviament de la nostra filla, ens consumim. L’única cosa que ens manté en peu és el fet de pensar que quan la nostra segona filla, la petita, hagi d’anar a l’institut, aquesta moda fatal de les noves tecnologies ja haurà fracassat (i amb una mica de sort haurem tornat als cuadernos Rubio i al macramé per a les nenes), i respirarem tranquils lluny de perills incerts. 

Però la gran..., la gran ja l’hem perduda.