Bande à part. Godard (1964)
arrasadora i quotidiana (et fa pensar que tu pots fer-ho igual):Death proof. Tarantino (2007)
Singin in the rain. Gene Kelly / Stanley Donen (1952)
Grease. Randal Kleiser (1978)
ridícula si no fos perillosament atractiva:Pulp fiction. Tarantino (1994)
Afgrunden. Peter Urban Gad (1910)
o tot el contrari:Charleston. Tulio Demicheli (1959)
i un final de festa inquietant...: Canino. Giorgos Lanthimos (2009)
em sento més tranquil·la ara amb aquesta classificació... només em preocupa aquesta que m'agrada tant, que no sé on posar-la: http://www.youtube.com/watch?v=YZzn2F3_FL0&feature=related
ResponEliminaBona classificació. Després a la tarda provaré quina m'escau més.
ResponEliminaNúria, aquest me'l guardo per a la segona part, que anirà de danses col·lectives sense gaire sentit enmig de la trama de la pel·lícula :D
ResponEliminaMarta, per nosaltres el sexy, sens dubte... ;)
Quan dius que creus que ho podries fer igual imagino que et refereixes a seure a una cadira com un estaquirot i mirar com ella es mou d'aquella manera que es mou, no?. Perquè el que fa ella, quan ho intenta fer una noia o un noi fent de noia (generalment amb unes copes ben poc digerides), el resultat és molt discutible... El que passa és que ell, l'estaquirot assegut, també acostuma a porta unes quantes copes i ho troba tot maravellós... Però no, t'aseguro que el resultat no és el mateix.
ResponEliminaLo de Ballant sota la Pluga, això sí que és maravellós, o potser és l'efecte del Cacaolat que m'he pres...
Buffff. He escrit pluga, què bé.
ResponEliminaI punt after interrogació.
No pendré més cacaolat.