Un fill marxa de casa, i el pare li escriu una carta en un quadern, amb uns quants consells. Deu, potser quinze anys més tard, una filla es mira al mirall i es pregunta de quin bàrbar avantpassat li ha vingut aquesta cara pigada. Ell, el fill, no sap ni sabrà mai fins a quin extrem això és important. Millor.
A 1.379 quilòmetres de distància, prop d’una frontera, ella escriu en un idioma incomprensible per a la majoria:
«Els lligams amb espais geogràfics són per a aquells qui tenen una identitat íntima ben dibuixada, tot i les tensions o inquietuds que aquesta els pugui provocar. Malgrat que sempre l’he desitjat, jo no puc tenir carta, i això fa que els llocs em siguin una mica igual. El meu sentiment de pertinença és per a una entitat dissolta en molts al·luvions de memòria, separats entre si i sense possibilitat de contacte, que a poc a poc es van erosionant, fins que un dia desapareguin.
Qui té una identitat no té un forat negre. Odiada, avorrida, estimada, necessitada o menyspreada, una família NO és:
- Un buit.
- Un buit que xucla amb força huracanada tota l’energia que té al seu voltant.
- Un buit massa ple.
- Un cúmul inabastable.
El no-lloc és a dins meu.»
El fill només rellegirà la carta en alguns meandres de la seva vida: potser quan el pare mori, o potser quan es plantegi de tenir fills, ell també. O potser un dia qualsevol que es miri al mirall. Molts anys abans, més de trenta, ella començava a buscar-la amb avidesa pertot, sense percebre territoris ni límits. Avui ja sap que els llibres poden arribar a crear la il·lusió diàfana d’un pare, però sempre seran impostors.
