La spettatrice

De vegades t'espio i jugo a ser com tu. Renego de les lleis; tampoc no m'importa que hagis aconseguit oblidar que existeixo i que un dia vaig obrir un abisme davant teu. Mai ningú –oi?– no havia gosat traspassar els límits ni capgirar l'ordre de les coses, aquell ordre fràgil, artificiós i asfixiant que havies construït amb amb tanta cura i tenacitat, perquè sabies que t'hi jugaves el sistema nerviós. Jo, en canvi, inconscient, em ficava a casa teva i em prenia el teu cafè, escoltava els teus discos, llegia els teus llibres i dormia al teu llit. Quan tu sorties, jo entrava; quan tu tornaves, jo ja no hi era. No sabia quin era el meu desig, però el seguia sistemàticament. Vaig habitar la teva vida fins aconseguir, gairebé, fer-te'n fora.
  

I un dia ens vam trobar cara a cara. Jo verge i àvida, tu serena i fèrtil; poderoses totes dues. En una fracció de segon ens vam adonar que la conquesta era el menys important. Un instant paralitzador i alhora fecund en què vam posar tota la nostra densitat sobre les rajoles, ocupant l'espai que ens separava. Després, tot es va desmuntar, vam recollir les nostres coses i vam deixar la casa buida.
  

Potser has après a ignorar, però tot allò que tu ignores, jo també ho ignoro. Potser entre els noms que teixexes cada nit hi ha també el meu, i ens trobem, sense saber-ho, davant d'un mirall de reflexos asimètrics.