18 de nov. 2010

Preocupacions davant del progrés

...o De com el progrés ha arruïnat la nostra vida familiar

La meva filla gran (que és la gran, però que només té dotze anys, pobreta) ja va a l’institut, barrejada amb sàtirs i lolites en plena efervescència hormonal, que me li encomanaran, segur, tendències impròpies de la seva edat. Sort que ella és una nana molt centrada i l’hem educada sempre en la constricció i l’austeritat sensual… Però de tota manera l’he de vigilar de molt a prop. Ni música a l’habitació (podria escoltar Macedònia i suïcidar-se, em preocupa molt), ni roba provocativa (per descomptat), ni ordinador per a ella sola. En aquest darrer cas, el de l’ord****** (no el vull ni anomenar), els perills són infinits i em desborden només de pensar-hi. Em preocupa molt.

Això és el que em preocupa més. Tota la vida allunyant-la modèlicament del perniciós progres científic i tecnològic –NO a la tele, NO als reproductors de música electrònics (per a això ja tenen la viola de gamba i l'oboè), NO al telèfon mòbil, que només resulta útil per saber on és a cada moment, NO als aliments amb additius o amb blat (un invent, no ho oblidem, que només data del segle XV), NO als medicaments químics...– i ara, a més d’haver de barrejar-se amb degenerats, l’obliguen, perquè d’això només se’n pot dir obligar, a utilitzar l'ord****** en totes les classes. Ho trobo diabòlic.

Com a mare responsable, no hi he pogut fer res. Estic molt nerviosa. He recorregut tots els instituts de Barcelona (els públics, perquè tot i que el seu pare i jo ens guanyem molt bé la vida, jo com a tresorera de l'associació Rosa Sensat i ell com a insigne ortopodòleg, no volem prendre una posició elitista, i fem accions humanitàries com ara portar les nenes a l’escola pública o tractar la criada amb condescendència, com una criatura més de la família; crec que som un exemple a seguir) a la recerca d’un reducte de seny i cordura, però no n’he trobat cap. Ho trobo indignant. La meva nena haurà d’estar en contacte diàriament durant vuit hores amb una d’aquestes màquines de les quals desconeixem per complet el potencial destructor:  res ni ningú no l’impedirà, per exemple, “navegar” per la xarxa i embrutir-se de tota l’excrescència de continguts incontrolats, falsos i malintencionats que s’hi poden trobar. Per a què volem tanta informació, si tota la Veritat és inclosa en un sol Llibre? Per a què tantes relacions virtuals, si podem anar a missa? 

Només cal llegir les notícies cada dia: Internet és ple de pederastes, de bruixes que inciten a l’anorèxia, a l’exhibicionisme i al sexe abans dels vint-i-cinc anys, i d’opinions desviades de la lògica de tota la vida. I no puc lluitar contra això. Estic lligada de mans i peus per culpa d’unes intencions purament electoralistes i en contra de l’educació com cal. I em preocupa molt. El meu marit, l’insigne ortopodòleg, em diu que no hi pateixi tant, però la veritat és que tots dos ens consumim per dins.  De preocupació pel desviament de la nostra filla, ens consumim. L’única cosa que ens manté en peu és el fet de pensar que quan la nostra segona filla, la petita, hagi d’anar a l’institut, aquesta moda fatal de les noves tecnologies ja haurà fracassat (i amb una mica de sort haurem tornat als cuadernos Rubio i al macramé per a les nenes), i respirarem tranquils lluny de perills incerts. 

Però la gran..., la gran ja l’hem perduda.



25 de maig 2010

El cap em pensa molt i molt de pressa...

...i sempre dialoga amb algú (això potser revela algun tipus de psicosi.
No?)

24 de maig 2010

La spettatrice

De vegades t'espio i jugo a ser com tu. Renego de les lleis; tampoc no m'importa que hagis aconseguit oblidar que existeixo i que un dia vaig obrir un abisme davant teu. Mai ningú –oi?– no havia gosat traspassar els límits ni capgirar l'ordre de les coses, aquell ordre fràgil, artificiós i asfixiant que havies construït amb amb tanta cura i tenacitat, perquè sabies que t'hi jugaves el sistema nerviós. Jo, en canvi, inconscient, em ficava a casa teva i em prenia el teu cafè, escoltava els teus discos, llegia els teus llibres i dormia al teu llit. Quan tu sorties, jo entrava; quan tu tornaves, jo ja no hi era. No sabia quin era el meu desig, però el seguia sistemàticament. Vaig habitar la teva vida fins aconseguir, gairebé, fer-te'n fora.
  
I un dia ens vam trobar cara a cara. Jo verge i àvida, tu serena i fèrtil; poderoses totes dues. En una fracció de segon ens vam adonar que la conquesta era el menys important. Un instant paralitzador i alhora fecund en què vam posar tota la nostra densitat sobre les rajoles, ocupant l'espai que ens separava. Després, tot es va desmuntar, vam recollir les nostres coses i vam deixar la casa buida.
  
Potser has après a ignorar, però tot allò que tu ignores, jo també ho ignoro. Potser entre els noms que teixexes cada nit hi ha també el meu, i ens trobem, sense saber-ho, davant d'un mirall de reflexos asimètrics.

21 de maig 2010

L'univers és un potaje descomunal

Si reduïssim el Sol a la mida d'un cigró, l'estel més proper seria un altre cigró situat a 540 quilòmetres. No podríem distingir a ull nu la Terra, ja que seria com una partícula de pols situada a més de dos metres del nostre «cigró». La Via Làctia estaria formada per uns cent mil milions de cigrons repartits en un cercle de set milions de quilòmetres de radi.





18 de maig 2010

Notícia: Lou Reed i Laurie Anderson oferiran un concert audible només per a gossos

Pots clicar sobre la imatge per fer-la més gran (ho dic en singular perquè aquest bloc només el llegeix una persona, almenys simultàniament). 

17 de maig 2010

Els nostres viatges

Cuando los famas salen de viaje, sus costumbres al pernoctar en una ciudad son las siguientes: un fama va al hotel y averigua cautelosamente los precios, la calidad de las sábanas y el color de las alfombras. El segundo se traslada a la comisaría y labra un acta declarando los muebles e inmuebles de los tres, así como el inventario del contenido de sus valijas. El tercer fama va al hospital y copia las listas de los médicos de guardia y sus especialidades.

Terminadas estas diligencias, los viajeros se reúnen en la plaza mayor de la ciudad, se comunican sus observaciones, y entran en el café a beber un aperitivo. Pero antes se toman de las manos y danzan en ronda. Esta danza recibe el nombre de "Alegría de los famas".

Cuando los cronopios van de viaje, encuentran los hoteles llenos, los trenes ya se han marchado, llueve a gritos, y los taxis no quieren llevarlos o les cobran precios altísimos. Los cronopios no se desaniman porque creen firmemente que estas cosas les ocurren a todos, y a la hora de dormir se dicen unos a otros: "La hermosa ciudad, la hermosísima ciudad". Y sueñan toda la noche que en la ciudad hay grandes fiestas y que ellos están invitados. Al otro día se levantan contentísimos, y así es como viajan los cronopios.




14 de maig 2010

Al papé da plata



I astat raflaxiunàn i yo crec ca numés pal papé da plata ya va valdra la pena, yo no m'imaginu al món amsensa al papé de plata... Da fet, yo pansava cal papé da plata havia acsistit sempra a la natura, panjàn dals arbustus, almenus desda ca Colón va cunquistà Amèrica i va turnà amb patatas, tumàcats i papé da plata.

Pal ke fa al porc, cuàn al van antravistà ei ya va dí ca no pudia damustrà an las sevas carns ca l'homa pudia surtí da la Terra, prò sí ca al porc pudia arribà a Urà (a Plutó va di ca no parké no era un planeta). La gossa i al ximpanzè no as van prununssià parké van fe al viatxa ubligats, i an al mumén da pujà al cuet astavan da morrus.

L’An Igartiburu, ka ya ti dit ca és catadràtica an física par la univarsitat da Columbia, no té gaira upinió parké al seu ducturat cum laude no varsava an física extraatmusfèrica sinó an l’astudi dal cumpurtamén da l’atún cumú un cop ya mutat an yús da palangra (la seva cunclusió va sé ca no’s muvia mól, sempra tanín an conta c’astava mór i a dins d’una yauna).

Pal ke fa als Alcàntara, suspitu ca al Imanol Arias i al Jesusermida són jarmans siamesus sacrets (ficsa’t an la surpranén i alora aspalusnàn samblansa entra als 2) i ca ambritat són aspias da la URSS disfrasats da contraaspias da la Guàrdia Sivil ca volan damustrà ca tot va sé un muntatxa dal Kubrik, ca ambritat vulia ficà las imatxas a “Teléfono rojo” prò al Piterselers va dí ca as nagava an rudó a surtí a la palícula si no ucupava ey al yoc da l’Amstrong (Déu als aji pardunat a tots 2), prò adamés no com a astrunauta sinó com a CUSMUNAUTA. Ayabontas sí cal Kubrik ya va perdra la pasiènsia i va dí ca parkí noi passava, i tutal tot va cadà an cuatra imatxas paliculeras ca nos creu ningú.

Akesta és la meva apurtasió a un dia tan afamerideïcamén impurtàn. Boranit.

(si la Espe pot upinà, yo també)

7 de maig 2010

Llegit d'esquitllada a la seva samarreta, mentre se la treia


Osserva il mondo

in un granello di sabbia

e il paradiso

in un fiore selvaggio.

Stringi l'infinito

nel palmo della tua mano

e racchiudi l'eterno

in un'ora di vita.

William Blake. Per què en italià, no ho sé (però m'ho imagino).

3 de maig 2010

Upsasió pal yanguatxa pulíticamén currecta

Als humínids i humínidas vivian an tribus i tribas i cultivaban vardurus i varduras, manjàvan arrels i arrelas i algun/a ca altra mamut o mamuta. Tanian ralassions saxuals i saxualas prumiscus i prumíscuas prò també o tambena pudian taní famíliu o família.

Da vagadas as ralassiunavan amb als/las tribus vaïns i vaïnas, prò nurmalmén o nurmalmenta era par fe la guerra o guerru amb eys o eyas.


Als añs xixanta/antu as va trubà al/a la Sibèria/-èriu una cova feta par las parsonas i parsonus paleulítics/cas, onta havian dibuixat tota classe d’animals, inclús donas.

28 d’abr. 2010

Preocupacions abans d'un viatge

Fa tres setmanes i mitja que tinc preparat l’equipatge (no vull que arribi el dia i m’enganxi): un sacabutx, tres barretines, una lent de contacte de color blau, sis sifons, dues tortugues de Florida i un paquet de sis bombetes halògenes de rosca petita.

Estic preocupada, perquè no sé si la maleta que porto me la deixaran embarcar, i no tinc ganes de facturar-la i perdre-la, com em va passar l’estiu passat a Roma. Mai no he recuperat el marcapassos, la caixa de cucs de seda, les dues claus angleses, la figura de jardí en forma de Venus i el joc de tretze argolles de tovalló. M’ho vaig haver de comprar altre cop tot. I encara espero que els de la companyia aèria m’ho abonin.

També em preocupen les activitats que em faran fer un cop a Playa Bávaro. Per mitjà d’un anunci que vaig penjar en noranta-vuit pàgines d’Internet, he contactat amb una persona que treballa a l’empresa que organitza les activitats que farem, la qual és contarctada per la nostra empresa, que també em té contractada a mi. Aquesta persona m’ha dit que una de les activitats és la següent: quan arribem ens donaran una camisa de monja missionera i una gorra del mateix color, i haurem d’agafar un 4 x 4 i anar a una escola de nens pobres a donar-los una sèrie de materials que no s’acabaran ni en tres generacions. 

Nova preocupació: la N. em diu que el tràfic de bombetes halògenes és il·legal, i que només se’n poden passar fins a cinc. Jo en necessito sis. Ara el meu dubte és: intento colar-les o renuncio al viatge? Podria col·locar les bombetes d’una manera tal que quan la bossa passés pels raigs X, quedessin superposades unes a sobre les altres. Si ho fes bé, semblaria que només hi ha tres bombetes. Però hauré de se molt precisa. Potser unint-les amb una goma de pollastre... Però no, perquè la goma es veurà a la pantalla, i sospitaran que allà hi ha gat amagat. No; he d’aconseguir una caixa per posar-les que sigui exactament de la mida de sis bombetes, col·locades en dues files de tres. Una caixa on quedin ben encaixades i no es moguin ni un mil·límetre. D’altra banda, potser l’opció de renunciar al viatge és la més assenyada. Hi ha molts factors que em fan pensar a fer-me enrere.

Una altra cosa que em preocupa és la qüestió d’imatge personal: he de depilar-me (vés a saber on poden arribar les activitats que ens faran fer), anar a la perruqueria i comprar-me un vestit, per no fer el ridícul si ens munten un sopar d’etiqueta. He aparaulat un vestit de color verd gespa preciós, amb tres volants al pit i les mànigues bufades de la part de l’espatlla. Porta una cinta de color carabassa a la cintura, que acaba amb un llaç al darrere. La tela és suau i lluent, com  la dels xandalls de fa anys. Ja he trobat una perruqueria al barri on et tallen els cabells de manera que no et vinguin a la cara. No hi ha cosa que em preocupi més que els cabells a la cara. Porten greix i amb el fregament el greix queda a la pell, i es va dipositant a les depressions que hi ha al voltant dels porus, fins que les depressions queden plenes de greix i els porus s’obstrueixen. El greix, a més, al cap d’uns dies es torna negre, i pot fins i tot arribar a infectar el porus, de manera que la pell del voltant s’infla i es posa vermella, i al cap d’uns dies s’hi fa pus. No hi ha cosa que em procupi més que el pus. Si el treus de sota la pell, tot allò que toqui ho infectarà, i cearà més pus. Si el deixes, es torna verd i és summament antiestètic... Bé, m’han dit que me’ls tallaran de manera que no em vinguin a la cara, així que m’ho he de creure. No hi pensaré més fins que arribi el dia d’anar-hi, que és demà passat. Em preocupa moltíssim.

També m’he d’anar a depilar. Com que feia sis anys que no em poso pantalons curts i quatre que no vaig a la platja, ja me n’havia despreocupat. He hagut de fer una incursió pel barri i ja he trobat una russa que depila. Semblava simpàtica. Em preocupa una mica que sigui russa, perquè no sé de què parlarem. Les nostres cultures són totalment diferents, i tinc por de ficar la pota si parlo de política, d’economia, d’art... o d’història! Mare meva, la història de Rússia val més no anomenar-la, podria ferir-li la sensibilitat. Tinc tres o quatre temes bastant neutres apuntats. Un és el gran nombre d’ambulàncies que corren per la ciutat, amb les sirenes bramant, amb aquell soroll tan desagradable que fan. Jo no m’ho crec que totes aquestes ambulàncies portin gent malalta d’urgència, és impossible que hi hagi tants terminals a Barcelona. Jo crec que simplement tenen ganes de passar, tenen pressa per anar a veure el futbol o vés a saber què. I això podria enllaçar-ho amb el tema del futbol, que també és bastant neutre... No, potser no. Decididament, no, perquè em sembla que l’equip de Moscou va fatal als campionats del món. I no sé ni si juguen als campionats del món. Bé, no sé si existeixen uns campionats del món. No sé si Moscou té cap equip de futbol. Aquest tema el tatxo, doncs. Potser a Sant Petersburg sí que tenen equip... Vaja, són suposicions.

Un altre tema que tenia pensat és el dels telèfons mòbils...

(Déu meu, quants tòpics més haurà de dir per anar-se’n de pet a l’infern???)

20 d’abr. 2010

Avui em tenen...

I tried to leave you (L. Cohen)



I tried to leave you, I don't deny.
I closed the book on us, at least a hundred times.
I'd wake up every morning by your side.

The years go by, you lose your pride.
The baby's crying, so you do not go outside,
and all your work it's right before your eyes.

Goodnight, my darling, I hope you're satisfied,
the bed is kind of narrow, but my arms are open wide.
And here's a man still working for your smile.

Bornejar


bornejar

1 1 v. intr. [LC] Una cosa, moure’s de costat al voltant d’un punt fix, amb un desplaçament angular.

1 2 v. intr. [LC] Una nau o una barca, girar circularment sobre la seva àncora.

2 intr. [LC] Les cavalleries, saltironar d’alegria.