...o De com el progrés ha arruïnat la nostra vida familiar
La meva filla gran (que és la gran, però que només té dotze anys, pobreta) ja va a l’institut, barrejada amb sàtirs i lolites en plena efervescència hormonal, que me li encomanaran, segur, tendències impròpies de la seva edat. Sort que ella és una nana molt centrada i l’hem educada sempre en la constricció i l’austeritat sensual… Però de tota manera l’he de vigilar de molt a prop. Ni música a l’habitació (podria escoltar Macedònia i suïcidar-se, em preocupa molt), ni roba provocativa (per descomptat), ni ordinador per a ella sola. En aquest darrer cas, el de l’ord****** (no el vull ni anomenar), els perills són infinits i em desborden només de pensar-hi. Em preocupa molt.
Això és el que em preocupa més. Tota la vida allunyant-la modèlicament del perniciós progres científic i tecnològic –NO a la tele, NO als reproductors de música electrònics (per a això ja tenen la viola de gamba i l'oboè), NO al telèfon mòbil, que només resulta útil per saber on és a cada moment, NO als aliments amb additius o amb blat (un invent, no ho oblidem, que només data del segle XV), NO als medicaments químics...– i ara, a més d’haver de barrejar-se amb degenerats, l’obliguen, perquè d’això només se’n pot dir obligar, a utilitzar l'ord****** en totes les classes. Ho trobo diabòlic.
Com a mare responsable, no hi he pogut fer res. Estic molt nerviosa. He recorregut tots els instituts de Barcelona (els públics, perquè tot i que el seu pare i jo ens guanyem molt bé la vida, jo com a tresorera de l'associació Rosa Sensat i ell com a insigne ortopodòleg, no volem prendre una posició elitista, i fem accions humanitàries com ara portar les nenes a l’escola pública o tractar la criada amb condescendència, com una criatura més de la família; crec que som un exemple a seguir) a la recerca d’un reducte de seny i cordura, però no n’he trobat cap. Ho trobo indignant. La meva nena haurà d’estar en contacte diàriament durant vuit hores amb una d’aquestes màquines de les quals desconeixem per complet el potencial destructor: res ni ningú no l’impedirà, per exemple, “navegar” per la xarxa i embrutir-se de tota l’excrescència de continguts incontrolats, falsos i malintencionats que s’hi poden trobar. Per a què volem tanta informació, si tota la Veritat és inclosa en un sol Llibre? Per a què tantes relacions virtuals, si podem anar a missa?
Només cal llegir les notícies cada dia: Internet és ple de pederastes, de bruixes que inciten a l’anorèxia, a l’exhibicionisme i al sexe abans dels vint-i-cinc anys, i d’opinions desviades de la lògica de tota la vida. I no puc lluitar contra això. Estic lligada de mans i peus per culpa d’unes intencions purament electoralistes i en contra de l’educació com cal. I em preocupa molt. El meu marit, l’insigne ortopodòleg, em diu que no hi pateixi tant, però la veritat és que tots dos ens consumim per dins. De preocupació pel desviament de la nostra filla, ens consumim. L’única cosa que ens manté en peu és el fet de pensar que quan la nostra segona filla, la petita, hagi d’anar a l’institut, aquesta moda fatal de les noves tecnologies ja haurà fracassat (i amb una mica de sort haurem tornat als cuadernos Rubio i al macramé per a les nenes), i respirarem tranquils lluny de perills incerts.
Però la gran..., la gran ja l’hem perduda.
