Dilluns

Tanta llum blanca i tanta mandra, que trenca el pot de cafè i omple el terra de partícules de vidre, els prestatges, els calaixos, les juntures de les rajoles. I m'entren pels forats del nas, i m'esgarrapen per dins cada cop que respiro.
  
Obro els ulls i miro com pico pedra per esculpir la decadència del cos, per estimar la dissolució del temps, com un ferro que malda per forjar el buit que la mort no pot atènyer. També els móns infinitèssims se n'escapen; per això cal trencar vidres i fragmentar universos, desmuntar tots els discursos per refugiar-se en les interstícies.
  
Aleshores giro el cap i et veig a tu, descaradament existent. Ronques. Hem de comprar sabó.