Angoixa Barbie

Ja fa tres setmanes que és en aquest aparador de El Corte Inglés i ningú no l’ha comprada. Per la seva posició dins de la caixa, i com que no es pot moure, s’ha hagut d’empassar l’espectacle dels autòmats que canten i belluguen les extremitats unes cent-dotze vegades. Vuit espectacles al dia, multiplicat per catorze dies que fa que ha començat la campanya de Nadal. “Cortilandia, Cortilandia, vamos todos a cantar...” Llums i colors! No sap si podrà suportar-ho gaires dies més.

I ningú no se la queda. Només, de vegades, la miren; algunes nenes s’hi fixen i l’assenyalen mentre estiren les faldilles de franel·la de les seves mares, però no pot sentir ben bé què diuen. Potser els agrada. Sí, sens dubte. O no? Potser diuen, mama, mira quina nina més estúpida, avisa als reis que sobretot no em portin aquesta nina, jo vull la Nancy o unes Barriguitas. Potser no agrada a cap nena i per això fa tres setmanes que és en aquell aparador, veient aquells autòmats odiosos. Potser només és allà per ensenyar-se, i en realitat mai ningú no la comprarà, i quan passin les festes anirà a parar directament a un magatzem fosc i ple de rates. Potser... Però no, ella és una nina preciosa, és un model que moltes altres han volgut imitar sense aconseguir-ho. Ella no es pot quedar allà, ah no! Ella és molt més que una simple nina, ha creat tot un imaginari al seu voltant!

Ara dues nenes s’hi han acostat i aixafen el nas als vidres. Parlen entre elles i l’assenyalen. Què deuen dir? Pagaria deu mil pessetes per descobrir que l’admiren, que els encanten en els seus cabells rossos i llargs, o el seu nassarró arremangadet, o els seus ulls blaus de gata... Que desitjarien tenir les seves cames quilomètriques i els seus peuets de princesa, o la seva cintura d’abella i els seus pits tersos... Però no, no, segur que la troben massa prima, massa fina i pàmfila. Ara ho veu clar, no s'havia d’haver fet aquella operació per treure’s les costelles flotants, ni anar sempre de puntetes. Aquestes nenes no semblen pas d’aquelles que es tornen boges per la purpurina i els pintaungles de colors... Si pogués moure’s, provaria de treure’s el pintallavis i escabellar-se una mica per complaure-les. Es treuria el vestit amb escot palabra de honor i les sabates daurades de taló i es posaria un xandall de camuflatge i una gorra... Però no pot moure’s, i ara ha de suportar la mirada reprovadora de les dues nenes. Ha d’aguantar que la critiquin sense poder fer-hi res, sense demostrar-los que ella pot ser millor, sense ensenyar-los com és ella en realitat. Però com és, ella, en realitat?

Les nenes marxen i ella i voldria cridar-los: no em deixeu aquí! Compreu-me, sisplau! Puc ser el que vosaltres vulgueu! Ara es quedaran amb una mala imatge d’ella, i mai més no podrà reparar-la. Se sent tremendament impotent, pobreta, sense saber que les nenes ni tan sols s’hi han fixat: miraven el Barco Pirata dels Clicks de Famobil que té al costat, però que, per la seva posició dins de la caixa i com que no es pot moure, no arribarà a veure mai.

Preocupacions abans i durant les festivitats

–A mi no és que m’emocioni el Halloween, però mira, aquest any els nens han volgut comprar carabasses i aquesta tarda passarem una estona tota la família buidant-les, posant-los ulls... Home, és que si els nanos volen celebrar-ho, doncs tampoc no m’hi tanco, tot i que prefereixo la castanyada, que és més d’aquí. I el Halloween és més d’allà. És d’ells.

–Doncs jo sí que hi ha coses a les quals dic que no, i no, i s’ha acabat. Em preocupa molt. Jo això que els morts caminin pel carrer, i això de fer sustos, i d’anar plens de sang, i les bruixes, i els zombies... no ho aprovo. A casa ho tenen prohibit. Em preocupa molt, però, que a l’escola vagin per un altre camí, perquè he estat observant que aquesta pesta es va estenent cada any més... He trucat setze vegades a la mestra per parlar-hi, però em posa l’excusa que no pot estar més de vint minuts al telèfon... I, és clar, jo en vint minuts no li puc exposar tota la meva teoria, per descomptat... Estic tan capficada. Al final he hagut de demanar una entrevista i (tot i que, com a tresorera de l’associació de mestres Rosa Sensat, estic molt enfeinada), però me l’ha donada per al dia 2 de novembre, i és clar, el dia 2 ja haurà passat la “festa”. Mentrestant, vivim amb l’ai al cor, tocant ferro, fusta i creuant els dits perquè a les mestres no se’ls acudeixi anomenar el Halloween. Tinc molta por. I no et pensis, que això de fer sustos, es veu que a Anglaterra és molt més sèriu, eh? Es veu que si no els dones una llaminadura o diners, te’n fan una de grossa, com ara col·locar-te una guillotina sobre la porta d’entrada o clavar la forca del jardí al tòrax del teu gos... Em preocupa molt. Ja sabem que absolutament totes les tradicions anglosaxones acaben arribant, per molt que ens hi oposem amb totes les nostres armes pedagògiques. Com a mare, estic esgarrifada. Una cultura que no té cap mena de valors que no siguin mercantils, i que per no tenir no té ni gastronomia... Si tot el que mengen és de plàstic!  I això acabarà arribant aquí. Ja m’imagino les meves filles, i tota la canalla de Catalunya, rodonets com unes boles, rodolant pel carrer... I si van amb faldilla, encara se’ls veurien les calces i tot! Això és el que ens porta la cultura anglosaxona. Per això, a casa, que estem molt preocupats, no tenim tele. La tele és una finestra al món anglosaxó, al món-mercantilitzat-sense-valors. Allà no hi ha cap filtre moral. Doncs jo m’hi nego. A casa meva no entraran mai ni productes suposadament alimentaris de qualitat pèssima, ni morts vivents, ni res. Els vius s’han de quedar amb els vius, i els morts, amb els morts.

–Així, no deus ser gaire partidària de la necrofàgia, oi?