–A mi no és que m’emocioni el Halloween, però mira, aquest any els nens han volgut comprar carabasses i aquesta tarda passarem una estona tota la família buidant-les, posant-los ulls... Home, és que si els nanos volen celebrar-ho, doncs tampoc no m’hi tanco, tot i que prefereixo la castanyada, que és més d’aquí. I el Halloween és més d’allà. És d’ells.
–Doncs jo sí que hi ha coses a les quals dic que no, i no, i s’ha acabat. Em preocupa molt. Jo això que els morts caminin pel carrer, i això de fer sustos, i d’anar plens de sang, i les bruixes, i els zombies... no ho aprovo. A casa ho tenen prohibit. Em preocupa molt, però, que a l’escola vagin per un altre camí, perquè he estat observant que aquesta pesta es va estenent cada any més... He trucat setze vegades a la mestra per parlar-hi, però em posa l’excusa que no pot estar més de vint minuts al telèfon... I, és clar, jo en vint minuts no li puc exposar tota la meva teoria, per descomptat... Estic tan capficada. Al final he hagut de demanar una entrevista i (tot i que, com a tresorera de l’associació de mestres Rosa Sensat, estic molt enfeinada), però me l’ha donada per al dia 2 de novembre, i és clar, el dia 2 ja haurà passat la “festa”. Mentrestant, vivim amb l’ai al cor, tocant ferro, fusta i creuant els dits perquè a les mestres no se’ls acudeixi anomenar el Halloween. Tinc molta por. I no et pensis, que això de fer sustos, es veu que a Anglaterra és molt més sèriu, eh? Es veu que si no els dones una llaminadura o diners, te’n fan una de grossa, com ara col·locar-te una guillotina sobre la porta d’entrada o clavar la forca del jardí al tòrax del teu gos... Em preocupa molt. Ja sabem que absolutament totes les tradicions anglosaxones acaben arribant, per molt que ens hi oposem amb totes les nostres armes pedagògiques. Com a mare, estic esgarrifada. Una cultura que no té cap mena de valors que no siguin mercantils, i que per no tenir no té ni gastronomia... Si tot el que mengen és de plàstic! I això acabarà arribant aquí. Ja m’imagino les meves filles, i tota la canalla de Catalunya, rodonets com unes boles, rodolant pel carrer... I si van amb faldilla, encara se’ls veurien les calces i tot! Això és el que ens porta la cultura anglosaxona. Per això, a casa, que estem molt preocupats, no tenim tele. La tele és una finestra al món anglosaxó, al món-mercantilitzat-sense-valors. Allà no hi ha cap filtre moral. Doncs jo m’hi nego. A casa meva no entraran mai ni productes suposadament alimentaris de qualitat pèssima, ni morts vivents, ni res. Els vius s’han de quedar amb els vius, i els morts, amb els morts.
–Així, no deus ser gaire partidària de la necrofàgia, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada