Angoixa Barbie

Ja fa tres setmanes que és en aquest aparador de El Corte Inglés i ningú no l’ha comprada. Per la seva posició dins de la caixa, i com que no es pot moure, s’ha hagut d’empassar l’espectacle dels autòmats que canten i belluguen les extremitats unes cent-dotze vegades. Vuit espectacles al dia, multiplicat per catorze dies que fa que ha començat la campanya de Nadal. “Cortilandia, Cortilandia, vamos todos a cantar...” Llums i colors! No sap si podrà suportar-ho gaires dies més.

I ningú no se la queda. Només, de vegades, la miren; algunes nenes s’hi fixen i l’assenyalen mentre estiren les faldilles de franel·la de les seves mares, però no pot sentir ben bé què diuen. Potser els agrada. Sí, sens dubte. O no? Potser diuen, mama, mira quina nina més estúpida, avisa als reis que sobretot no em portin aquesta nina, jo vull la Nancy o unes Barriguitas. Potser no agrada a cap nena i per això fa tres setmanes que és en aquell aparador, veient aquells autòmats odiosos. Potser només és allà per ensenyar-se, i en realitat mai ningú no la comprarà, i quan passin les festes anirà a parar directament a un magatzem fosc i ple de rates. Potser... Però no, ella és una nina preciosa, és un model que moltes altres han volgut imitar sense aconseguir-ho. Ella no es pot quedar allà, ah no! Ella és molt més que una simple nina, ha creat tot un imaginari al seu voltant!

Ara dues nenes s’hi han acostat i aixafen el nas als vidres. Parlen entre elles i l’assenyalen. Què deuen dir? Pagaria deu mil pessetes per descobrir que l’admiren, que els encanten en els seus cabells rossos i llargs, o el seu nassarró arremangadet, o els seus ulls blaus de gata... Que desitjarien tenir les seves cames quilomètriques i els seus peuets de princesa, o la seva cintura d’abella i els seus pits tersos... Però no, no, segur que la troben massa prima, massa fina i pàmfila. Ara ho veu clar, no s'havia d’haver fet aquella operació per treure’s les costelles flotants, ni anar sempre de puntetes. Aquestes nenes no semblen pas d’aquelles que es tornen boges per la purpurina i els pintaungles de colors... Si pogués moure’s, provaria de treure’s el pintallavis i escabellar-se una mica per complaure-les. Es treuria el vestit amb escot palabra de honor i les sabates daurades de taló i es posaria un xandall de camuflatge i una gorra... Però no pot moure’s, i ara ha de suportar la mirada reprovadora de les dues nenes. Ha d’aguantar que la critiquin sense poder fer-hi res, sense demostrar-los que ella pot ser millor, sense ensenyar-los com és ella en realitat. Però com és, ella, en realitat?

Les nenes marxen i ella i voldria cridar-los: no em deixeu aquí! Compreu-me, sisplau! Puc ser el que vosaltres vulgueu! Ara es quedaran amb una mala imatge d’ella, i mai més no podrà reparar-la. Se sent tremendament impotent, pobreta, sense saber que les nenes ni tan sols s’hi han fixat: miraven el Barco Pirata dels Clicks de Famobil que té al costat, però que, per la seva posició dins de la caixa i com que no es pot moure, no arribarà a veure mai.