Sí, de vegades ho fa. Hi va sol, per descomptat, per no haver de respondre fastidiosas preguntas sobre la calidad de la interpretación, la elección de las piezas o la impresión del programa de mano.
Violí-piano-viola-violoncel. El piano li resulta enutjós: el piano esberla el silenci, el piano esquerda el temps, mentre que les cordes fregades el fan vibrar i l’estiren fins al límit, i després el redueixen a un punt de dimensions insignificants dins d’un univers tipogràfic. Sergio Prim comença a estar neguitós –el veig de dues files enrere-: en la penombra li és molt difícil trobar una cavitat. Una cavitat, no un forat. Un hueco: un espai que li permeti encaixar-s’hi sense caure per l’altra banda cap al buit. Al programa de mà n’hi té molts, de forats: la b, la a, la p, la d, la e... totes tenen forats... o la o, un forat enorme, en el qual no podria romandre ni un instant. On s’arrauliria?
Ah! Però ha tingut sort! La senyora del davant no s’ha tret l’abric. La senyora del davant porta un abric de llana, d’una tela gruixuda i entreteixida, plena de huecos. No porta una gavardina o un impermeable, fets de tela pràcticament sense porus, sinó un chaquetón mullido, lleno de cavidades que són com petites cases en un megaedifici de la Mina o de Les Corts. Sergio Prim aprofita un pizzicato per avançar de puntetes, amb dissimulació perfecta, cap al coll de l’abric. I ja és dins de la cavitat. Allà dins és gairebé completament fosc i pot sentit la música sense veure-hi. Ell pensa que l’acústica perfecta és la que aconsegueix que, si tanques els ulls, no puguis distingir d’on emana el so, per que neix en tot l’espai per igual. Sergio Prim vol ser al mig de la música, confondre-s’hi; però no: els enginyers de so s’entesten a disposar-ho tot perquè sàpigues exactament on és cada instrument. Una distracció inacceptable.
Dins de la cavitat, la música és només temps i vibració, la sent al seu pit com si fos aquella caixa de ressonància monstruosa que és el piano. Les ones el travessen i el seu propi cos és l’instrument. Ara sí, no pot evitar-ho, comencen a desfilar els personatges: un faune ha aparegut a l’escenari i fa soroll amb es peülles sobre la tarima del seu crani. Les cordes diuen que ha llençat la flauta i ara toca l’harmònica, mentre que del piano surt un elefant que trepitja trespols amb gravetat maldestra. Una deessa oriental de quatre braços amb quatre mans que sostenen quatre martells colpeja amb agudesa quatre escalaborns sostinguts sobre quatre encluses. Tots aquests éssers han comprès la seva condició i l’accepten hitèricament: ara Sergio Prim se sent acompanyat, ha acumulat energia i forces per poder ser i, sobretot, estar. Por lo menos hasta que salga del hueco.
Violí-piano-viola-violoncel. El piano li resulta enutjós: el piano esberla el silenci, el piano esquerda el temps, mentre que les cordes fregades el fan vibrar i l’estiren fins al límit, i després el redueixen a un punt de dimensions insignificants dins d’un univers tipogràfic. Sergio Prim comença a estar neguitós –el veig de dues files enrere-: en la penombra li és molt difícil trobar una cavitat. Una cavitat, no un forat. Un hueco: un espai que li permeti encaixar-s’hi sense caure per l’altra banda cap al buit. Al programa de mà n’hi té molts, de forats: la b, la a, la p, la d, la e... totes tenen forats... o la o, un forat enorme, en el qual no podria romandre ni un instant. On s’arrauliria?
Ah! Però ha tingut sort! La senyora del davant no s’ha tret l’abric. La senyora del davant porta un abric de llana, d’una tela gruixuda i entreteixida, plena de huecos. No porta una gavardina o un impermeable, fets de tela pràcticament sense porus, sinó un chaquetón mullido, lleno de cavidades que són com petites cases en un megaedifici de la Mina o de Les Corts. Sergio Prim aprofita un pizzicato per avançar de puntetes, amb dissimulació perfecta, cap al coll de l’abric. I ja és dins de la cavitat. Allà dins és gairebé completament fosc i pot sentit la música sense veure-hi. Ell pensa que l’acústica perfecta és la que aconsegueix que, si tanques els ulls, no puguis distingir d’on emana el so, per que neix en tot l’espai per igual. Sergio Prim vol ser al mig de la música, confondre-s’hi; però no: els enginyers de so s’entesten a disposar-ho tot perquè sàpigues exactament on és cada instrument. Una distracció inacceptable.
Dins de la cavitat, la música és només temps i vibració, la sent al seu pit com si fos aquella caixa de ressonància monstruosa que és el piano. Les ones el travessen i el seu propi cos és l’instrument. Ara sí, no pot evitar-ho, comencen a desfilar els personatges: un faune ha aparegut a l’escenari i fa soroll amb es peülles sobre la tarima del seu crani. Les cordes diuen que ha llençat la flauta i ara toca l’harmònica, mentre que del piano surt un elefant que trepitja trespols amb gravetat maldestra. Una deessa oriental de quatre braços amb quatre mans que sostenen quatre martells colpeja amb agudesa quatre escalaborns sostinguts sobre quatre encluses. Tots aquests éssers han comprès la seva condició i l’accepten hitèricament: ara Sergio Prim se sent acompanyat, ha acumulat energia i forces per poder ser i, sobretot, estar. Por lo menos hasta que salga del hueco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada