12 de nov. 2011

Angoixa Barbie








Ja fa tres setmanes que és en aquest aparador de El Corte Inglés i ningú no l’ha comprada. Per la seva posició dins de la caixa, i com que no es pot moure, s’ha hagut d’empassar l’espectacle dels autòmats que canten i belluguen les extremitats unes cent-dotze vegades. Vuit espectacles al dia, multiplicat per catorze dies que fa que ha començat la campanya de Nadal. “Cortilandia, Cortilandia, vamos todos a cantar...” Llums i colors! No sap si podrà suportar-ho gaires dies més.

I ningú no se la queda. Només, de vegades, la miren; algunes nenes s’hi fixen i l’assenyalen mentre estiren les faldilles de franel·la de les seves mares, però no pot sentir ben bé què diuen. Potser els agrada. Sí, sens dubte. O no? Potser diuen, mama, mira quina nina més estúpida, avisa als reis que sobretot no em portin aquesta nina, jo vull la Nancy o unes Barriguitas. Potser no agrada a cap nena i per això fa tres setmanes que és en aquell aparador, veient aquells autòmats odiosos. Potser només és allà per ensenyar-se, i en realitat mai ningú no la comprarà, i quan passin les festes anirà a parar directament a un magatzem fosc i ple de rates. Potser... Però no, ella és una nina preciosa, és un model que moltes altres han volgut imitar sense aconseguir-ho. Ella no es pot quedar allà, ah no! Ella és molt més que una simple nina, ha creat tot un imaginari al seu voltant!

Ara dues nenes s’hi han acostat i aixafen el nas als vidres. Parlen entre elles i l’assenyalen. Què deuen dir? Pagaria deu mil pessetes per descobrir que l’admiren, que els encanten en els seus cabells rossos i llargs, o el seu nassarró arremangadet, o els seus ulls blaus de gata... Que desitjarien tenir les seves cames quilomètriques i els seus peuets de princesa, o la seva cintura d’abella i els seus pits tersos... Però no, no, segur que la troben massa prima, massa fina i pàmfila. Ara ho veu clar, no s'havia d’haver fet aquella operació per treure’s les costelles flotants, ni anar sempre de puntetes. Aquestes nenes no semblen pas d’aquelles que es tornen boges per la purpurina i els pintaungles de colors... Si pogués moure’s, provaria de treure’s el pintallavis i escabellar-se una mica per complaure-les. Es treuria el vestit amb escot palabra de honor i les sabates daurades de taló i es posaria un xandall de camuflatge i una gorra... Però no pot moure’s, i ara ha de suportar la mirada reprovadora de les dues nenes. Ha d’aguantar que la critiquin sense poder fer-hi res, sense demostrar-los que ella pot ser millor, sense ensenyar-los com és ella en realitat. Però com és, ella, en realitat?

Les nenes marxen i ella i voldria cridar-los: no em deixeu aquí! Compreu-me, sisplau! Puc ser el que vosaltres vulgueu! Ara es quedaran amb una mala imatge d’ella, i mai més no podrà reparar-la. Se sent tremendament impotent, pobreta, sense saber que les nenes ni tan sols s’hi han fixat: miraven el Barco Pirata dels Clicks de Famobil que té al costat, però que, per la seva posició dins de la caixa i com que no es pot moure, no arribarà a veure mai.

5 de nov. 2011

Preocupacions abans i durant les festivitats

–A mi no és que m’emocioni el Halloween, però mira, aquest any els nens han volgut comprar carabasses i aquesta tarda passarem una estona tota la família buidant-les, posant-los ulls... Home, és que si els nanos volen celebrar-ho, doncs tampoc no m’hi tanco, tot i que prefereixo la castanyada, que és més d’aquí. I el Halloween és més d’allà. És d’ells.

–Doncs jo sí que hi ha coses a les quals dic que no, i no, i s’ha acabat. Em preocupa molt. Jo això que els morts caminin pel carrer, i això de fer sustos, i d’anar plens de sang, i les bruixes, i els zombies... no ho aprovo. A casa ho tenen prohibit. Em preocupa molt, però, que a l’escola vagin per un altre camí, perquè he estat observant que aquesta pesta es va estenent cada any més... He trucat setze vegades a la mestra per parlar-hi, però em posa l’excusa que no pot estar més de vint minuts al telèfon... I, és clar, jo en vint minuts no li puc exposar tota la meva teoria, per descomptat... Estic tan capficada. Al final he hagut de demanar una entrevista i (tot i que, com a tresorera de l’associació de mestres Rosa Sensat, estic molt enfeinada), però me l’ha donada per al dia 2 de novembre, i és clar, el dia 2 ja haurà passat la “festa”. Mentrestant, vivim amb l’ai al cor, tocant ferro, fusta i creuant els dits perquè a les mestres no se’ls acudeixi anomenar el Halloween. Tinc molta por. I no et pensis, que això de fer sustos, es veu que a Anglaterra és molt més sèriu, eh? Es veu que si no els dones una llaminadura o diners, te’n fan una de grossa, com ara col·locar-te una guillotina sobre la porta d’entrada o clavar la forca del jardí al tòrax del teu gos... Em preocupa molt. Ja sabem que absolutament totes les tradicions anglosaxones acaben arribant, per molt que ens hi oposem amb totes les nostres armes pedagògiques. Com a mare, estic esgarrifada. Una cultura que no té cap mena de valors que no siguin mercantils, i que per no tenir no té ni gastronomia... Si tot el que mengen és de plàstic!  I això acabarà arribant aquí. Ja m’imagino les meves filles, i tota la canalla de Catalunya, rodonets com unes boles, rodolant pel carrer... I si van amb faldilla, encara se’ls veurien les calces i tot! Això és el que ens porta la cultura anglosaxona. Per això, a casa, que estem molt preocupats, no tenim tele. La tele és una finestra al món anglosaxó, al món-mercantilitzat-sense-valors. Allà no hi ha cap filtre moral. Doncs jo m’hi nego. A casa meva no entraran mai ni productes suposadament alimentaris de qualitat pèssima, ni morts vivents, ni res. Els vius s’han de quedar amb els vius, i els morts, amb els morts.

–Així, no deus ser gaire partidària de la necrofàgia, oi?

27 d’oct. 2011

El romanç de la caputxeta preadolescent que es volia menjar el seu monitor d’esplai, el qual es feia l'orni (també pot ser la corranda del llop vermell i la caputxeta feroç)
















Xarrupo la síndria a taula
i al vespre vago pel bosc.
No ho notes, que faig marrada?
Vull que ens empassi el congost.
No et pensis que sóc tan nana,
mira’m i dubta de tot.
Desconfia de la gana,
la set, el fred i la son,
la pedra de la sabata
i beure aigua d’una font.
Tu bades o fas que bades
ets caputxeta, i jo, llop.
Espero, ja fa setmanes,
que tornis de no sé on,
mentre compto altra vegada
de dotze fins a dinou.
Si de sobte et demanava
«explica-m’ho un altre cop,
com es forma una muntanya,
què passa si un astre mor»,
no em menystinguis la mirada
als llavis, les mans, el tors.
Una estrella que s’apaga,
gran massa de color groc,
com una síndria, prenyada,
és densa, agafa-la fort,
si et cau travessa la taula
i el terra que ens serva, i tot!

19 d’oct. 2011

No hi érem, no

El que més m’agrada de les teves rapsòdies és just l’instant en què acabes, amb la cara roja i l’excitació contiguda. En aquell moment podries esberlar la riba del Bòsfor com un vaixell sense rumb, lent però imparable. Com la vegada que recitaves en una mena de masia del Pallars: jo vaig entrar cap dins quan se sentien els primers aplaudiments, i encara no havien acabat que ja eres a la mateixa cambra que jo, i per l’esquena em deies «que havies havies de dir-me una cosa que feia temps que volies dir-me que», però en realitat no havies de dir-me res, només mossegar-me, diria més aviat que besar-me, la boca i les galtes amb les dents, amb els teus llavis massa joves per ser tan vell. Convuls i escabellat, res no t’hauria destorbat, perquè et poseïen les espurnes dels ulls... Com una lletania obsessiva, repeties «vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull». Notava que ja no hi eres, dins d’aquella pell més jove que tu, però jo tampoc no era en la meva, i amb una patent manca d’estil, vaig respondre: «ja ho estàs fent».

1 d’oct. 2011

(P. i) M.





















«Fins al fons de la cisterna,
t’hauries llançat, bleda!
Com l’esclat de mossegar una carn
viva,
aquella bèstia et cridava
i vas veure brollar la sang
(la teva sang),
al com-pàs del-cor.
¿Però que no ho veus, tonta,
que no té coneixement?
Gairebé dos metres d’amor,
ets,
i poc senderi.»




3 d’ag. 2011

(Panero)

En sueños, la locura se posaba en mí.
Yo le abría mis piernas y le susurraba:
"púdreme".



27 de jul. 2011

No time, no space

Un fill marxa de casa, i el pare li escriu una carta en un quadern, amb uns quants consells. Deu, potser quinze anys més tard, una filla es mira al mirall i es pregunta de quin bàrbar avantpassat li ha vingut aquesta cara pigada. Ell, el fill, no sap ni sabrà mai fins a quin extrem això és important. Millor.

A 1.379 quilòmetres de distància, prop d’una frontera, ella escriu en un idioma incomprensible per a la majoria:

«Els lligams amb espais geogràfics són per a aquells qui tenen una identitat íntima ben dibuixada, tot i les tensions o inquietuds que aquesta els pugui provocar. Malgrat que sempre l’he desitjat, jo no puc tenir carta, i això fa que els llocs em siguin una mica igual. El meu sentiment de pertinença és per a una entitat dissolta en molts al·luvions de memòria, separats entre si i sense possibilitat de contacte, que a poc a poc es van erosionant, fins que un dia desapareguin.

Qui té una identitat no té un forat negre. Odiada, avorrida, estimada, necessitada o menyspreada, una família NO és:

-  Un buit.
-  Un buit que xucla amb força huracanada tota l’energia que té al seu voltant.
-  Un buit massa ple.
-  Un cúmul inabastable.

El no-lloc és a dins meu.»

El fill només rellegirà la carta en alguns meandres de la seva vida: potser quan el pare mori, o potser quan es plantegi de tenir fills, ell també. O potser un dia qualsevol que es miri al mirall. Molts anys abans, més de trenta, ella començava a buscar-la amb avidesa pertot, sense percebre territoris ni límits. Avui ja sap que els llibres poden arribar a crear la il·lusió diàfana d’un pare, però sempre seran impostors.

12 de jul. 2011

Danses fotogràmiques

Deliciosa i una mica mojigatesca (molt per a indies):
Bande à part. Godard (1964)

arrasadora i quotidiana (et fa pensar que tu pots fer-ho igual):
Death proof. Tarantino (2007)

increïble (et fa pensar que tu mai no ho faràs igual):
Singin in the rain. Gene Kelly Stanley Donen (1952)

inconfessable:
Grease. Randal Kleiser (1978)

ridícula si no fos perillosament atractiva:
Pulp fiction. Tarantino (1994)

sexy, molt sexy...:
AfgrundenPeter Urban Gad (1910)
o tot el contrari:
Charleston. Tulio Demicheli (1959)
i un final de festa inquietant...: 
CaninoGiorgos Lanthimos (2009)

18 d’abr. 2011

Dilluns

Tanta llum blanca i tanta mandra, que trenca el pot de cafè i omple el terra de partícules de vidre, els prestatges, els calaixos, les juntures de les rajoles. I m'entren pels forats del nas, i m'esgarrapen per dins cada cop que respiro.
  
Obro els ulls i miro com pico pedra per esculpir la decadència del cos, per estimar la dissolució del temps, com un ferro que malda per forjar el buit que la mort no pot atènyer. També els móns infinitèssims se n'escapen; per això cal trencar vidres i fragmentar universos, desmuntar tots els discursos per refugiar-se en les interstícies.
  
Aleshores giro el cap i et veig a tu, descaradament existent. Ronques. Hem de comprar sabó.


4 de març 2011

E.



ets degoteig d’ametllons neulats
d’espurnes que ja no prenen
el desig t’avorta als llavis
des de l’inici dels temps
has tingut por de la teva platja
però no has fugit terra enfora
servaras encara el pes a la base
i l’afany als ulls
fins a l’inici dels temps