Un fill marxa de casa, i el pare li escriu una carta en un quadern, amb uns quants consells. Deu, potser quinze anys més tard, una filla es mira al mirall i es pregunta de quin bàrbar avantpassat li ha vingut aquesta cara pigada. Ell, el fill, no sap ni sabrà mai fins a quin extrem això és important. Millor.
A 1.379 quilòmetres de distància, prop d’una frontera, ella escriu en un idioma incomprensible per a la majoria:
«Els lligams amb espais geogràfics són per a aquells qui tenen una identitat íntima ben dibuixada, tot i les tensions o inquietuds que aquesta els pugui provocar. Malgrat que sempre l’he desitjat, jo no puc tenir carta, i això fa que els llocs em siguin una mica igual. El meu sentiment de pertinença és per a una entitat dissolta en molts al·luvions de memòria, separats entre si i sense possibilitat de contacte, que a poc a poc es van erosionant, fins que un dia desapareguin.
Qui té una identitat no té un forat negre. Odiada, avorrida, estimada, necessitada o menyspreada, una família NO és:
- Un buit.
- Un buit que xucla amb força huracanada tota l’energia que té al seu voltant.
- Un buit massa ple.
- Un cúmul inabastable.
El no-lloc és a dins meu.»
El fill només rellegirà la carta en alguns meandres de la seva vida: potser quan el pare mori, o potser quan es plantegi de tenir fills, ell també. O potser un dia qualsevol que es miri al mirall. Molts anys abans, més de trenta, ella començava a buscar-la amb avidesa pertot, sense percebre territoris ni límits. Avui ja sap que els llibres poden arribar a crear la il·lusió diàfana d’un pare, però sempre seran impostors.
Llibres i pares són impostors necessaris? Amics i amants són impostors també necessaris? Nosaltres també fem trampes, això podria ser útil pensar-ho. Quan llegeixo aquestes paraules sento la ràbia d'una futura filla meva que em crida que no ho faci, que no em quedi prenyada de cap amant, que si jo vull ser un secret és el meu problema però que a ella no li dóna la gana haver de ser sempre mig invisible. Si no fos per la literatura... no sé què faríem.
ResponEliminaSí, impostors i molt necessaris, tots plegats... Ets clarivident ;) Això ho hem de parlar tranquil·lament davant d'un plat de croquetes :D
ResponElimina