El que més m’agrada de les teves rapsòdies és just l’instant en què acabes, amb la cara roja i l’excitació contiguda. En aquell moment podries esberlar la riba del Bòsfor com un vaixell sense rumb, lent però imparable. Com la vegada que recitaves en una mena de masia del Pallars: jo vaig entrar cap dins quan se sentien els primers aplaudiments, i encara no havien acabat que ja eres a la mateixa cambra que jo, i per l’esquena em deies «que havies havies de dir-me una cosa que feia temps que volies dir-me que», però en realitat no havies de dir-me res, només mossegar-me, diria més aviat que besar-me, la boca i les galtes amb les dents, amb els teus llavis massa joves per ser tan vell. Convuls i escabellat, res no t’hauria destorbat, perquè et poseïen les espurnes dels ulls... Com una lletania obsessiva, repeties «vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull llepar-te el cony vull». Notava que ja no hi eres, dins d’aquella pell més jove que tu, però jo tampoc no era en la meva, i amb una patent manca d’estil, vaig respondre: «ja ho estàs fent».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada